dilluns, 17 d’abril de 2017

"Florido pensil"

Potser alguna vegada hagueu escoltat l'expressió castellana "florido pensil", "florit jardí" en valencià. Doncs bé, Florido pensil és un llibre escrit l'any 1994 del qual és autor Andrés Sopeña Monsalve, professor de Dret a la Universitat de Granada i prologat per Gregorio Cámara Villar, catedràtic de Dret Constitucional de la mateixa universitat. Per una banda, tenim el títol, inspirat en un vers de la lletra de l'himne d'Espanya que apareix en la Enciclopedia Álvarez. Per una altra, el contingut, una recreació del sistema educatiu de la postguerra, identificat amb la ideologia nacional-catòlica del primer franquisme i una metodologia tradicional.

No seré jo qui escriga un nou llibre, però sí qui conte breument el pas per l'escola, com i on van ser els primers anys i de quina manera s'hi va anar desenvolupant.


Tot va començar després d'haver eixit de la guarderia sent el xiquet més xicotet en entrar, vaig iniciar Preescolar a l'Escola Infantil San Rafael de Tavernes Blanques, una petita població al nord de la ciutat de València. Allà només vaig passar 2-3 anys fins que vaig tornar a la ciutat, al barri on vaig néixer i per tant debutar en una nova etapa d'estudis, la primera per a tothom, l'Educació Primària.

Recorde els primers dies de classe sense conèixer ningú, sense ma mare, trist i apartat dels altres xiquets esperant que arribés l'hora d'anar-me'n. Cada dia mirava el cel, millor dit a tota hora. Volia sentir que estava amb mi i jo amb ella, solia dir-me que era el Sol, per tant, estaria sempre al meu costat ajundant-me. Només calia mirar amunt per arrencar-me un somriure. Per sort vaig fer amics prompte, i és ací quan vaig començar a estimar el futbol. Tots jugaven i no anava a ser menys.

Van anar passant els anys fins arribar a 5é de Primària, any en que vaig haver de canviar-me a un col·legi concertat de Partena (Dominicas-Nuestra Señora del Rosario). -Sí, malauradament de monges- Allà anaven els meus cosins, on segons ma tia, el nivell educatiu era bo i alt. No puc negar-ho i, gràcies a això, vaig poder tocar-me les castanyes els primers anys de l'ESO.

Tan sols hi vaig estar fins a finalitzar Primària, de manera que vaig dir-li a ma mare que volia començar l'ESO en un altre lloc on pogués trobar-me més a gust i acoblat al meu entorn. No acabava d'encaixar en aquell col·legi de gent un tant més adinerada i superficial, així doncs, vaig matricular-me a l'institut en el qual encara seguisc. Ací és on he passat la meua vida recent, les meues dos etapes d'adolescència i estudis (ESO i Batxillerat). 8 anys donen per a molt...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada