dilluns, 27 de febrer de 2017

Joan Fuster, aforismes

Quan una política exigeix sacrificis --"sacrificis humans" o d'altres--, és que comença a confondre's lamentablement amb la religió.

Sembla lògic pensar que la religió i la política són assumptes totalment diferents, en canvi no es veritat. A la religió li concernix l'espiritualitat i l'ànima de l'home, i  la política és una ciència a la qual se li atribuïx les qüestions merament terrenals com ara el servici social per al bé comú de la societat. No obstant això, tant la religió com la política sí que arriben a coincidir en diversos aspectes i arriben a ser molt paregudes i fins i tot es mesclen.

Des el meu punt de vista cada ciutadà elegeix, en cas que ho vullga, la religiò en que vol creure amb consciència de la seua elecciò però el cas és que a la politica no cal "sacrificarse" en quant estar obligats a anar tots el díes a missa ni a pregar X voltes,... com els que segueixen el camí de la religiò; ara bé cal que els politics pensen sobre la situació de la població i deixar de "sacrificarse" furtant els diners dels ciutadans, no en fa falta... si no vas a respectar al teu poble no et presentes... pensa-ho.



Potser el treball dignifique l'home. No ho sé. Però, indiscutiblement, el cansa.

Des fà molts anys, els hòmens treballen per poder tindre una vida digna i poder mantenir a les seves famílies, açò fa que nostra societat vaja de mal en pijor a causa de l'empobriment de la societat.

Tots pensen que tindre un treball es ser afortunat o afortunada encara que hi estiguen hores i hores treballant en un treball el qual ni els agrada per poder arribar a de mes i poder tenir diners per comprar "allò" que més necessiten. 

No obstant, pense que per poder viure tan sols falta dispossar d'aigua i dinar i que el reste es innecessari ja que cada "necessitat" depen dels gustos de cada persona o cada familia. Encara que pense que no necessitem res més que aigua i dinar per sobreviure estic d'acord amb el pensament de la gent (fa falta treballar per poder seguir endavant) perquè generacions tras generacions han treballat per mantenir les seves famílies per que la vida continúe perquè si no hi ha diners no podem comprar les necessitats bàsiques i per tant, la gent moriria fins quedar el mòn sense gent i com a cosencuència d'açò, sense gent no hi hauría vida al mòn.

Treballem per viure encara que indiscutiblement açò ens cansa, es un estil de vida.














divendres, 17 de febrer de 2017

Aforismes fusterians


19- Crideu quan tingueu raó. Ordinàriament, el qui no en té també crida. I no és cosa de perdre posicions per una qüestió de bones maneres.

Pel que es veu i escolta a la opinió de la gent, Joan Fuster s'hi quedaria sol davant el món amb aquest pensament.

De veres?

Sí. Tothom diu una i mil vegades que no es té raó per molt que es cride, fins i tot que se'n pot arribar a perdre, tot i tenint-la. Però... algú ho compleix? Hipòcrites. Són molts pocs el que ho fan, de manera que seré breu: menys dir i corregir i més aplicar-s'ho, sabuts! Què sou tots uns sabuts!

39- És la conclusió a què he arribat: només hi ha un "pecat mortal", i són les faltes d'ortografia.


Jo també vaig arribar a aquesta conclusió fa molt de temps. Les faltes d'ortografia són un pecat imperdonable. Pensareu... per què? Doncs és fàcil. Ara bé, abans de respondre la quëstió, expressar-vos els motius pels quals la gent en comet. Tothom us diria, per exemple, per falta de lectura. Jo en canvi no. Us seré sincer. Ni llig, ni m'agrada llegir, no obstant això, eixe no és motiu pel qual haja d'escriure malament, molt menys despreocupar-me d'una cosa tan important i alhora tan menyspreada. Principalment el joves, haurien de preocupar-se'n perquè, sent directe, clar i concís, les faltes d'ortografia mostren un gran menyspreu i falta de respecte per la llengua, eina fonamental de la comunicació, si bé també, símbol de molts pobles. Així doncs, ens plantejaríem una nova qüestió: hi ha un inculte darrere les faltes d'ortografia o simplement un ignorant? Finalment, aclarir que no tota persona ix condemnada d'aquest fet. Hi ha gent amb el dret de ser absolta pel simple motiu de no haver tingut l'oportunitat, el privilegi, d'arribar a entendre la llengua. Per tant, m'agradaria recordar una frase pronunciada en un congrés de drets humans als anys 70. Es referia a una carta que hi havia escrit una dona humil víctima d'una injustícia: "Era una carta escrita amb faltes d'ortografia", va explicar el fiscal, "però aquesta dona pertanyia a una classe social on les faltes d'ortografia no són faltes de dignitat".


dimarts, 14 de febrer de 2017

Conferència de Joan F. Mira

Avui fa una setmana des que vaig anar a La Nau per la conferència Sobre Dante i Llull que realitzà l'escriptor, antropòleg i sociòleg valencià Joan Francesc Mira (València, 1939 - actualitat) amb motiu del 700è aniversari de la mort de Ramon Llull (Palma, 1232 - vaixell cap a Mallorca, 1315/1316), un dels màxims exponents de la literatura catalana sent dels primers a escriure en la nostra llengua. També va parlar de Dante Alighieri (Florència, 1265 - Ràvena, 1321), poeta italià coetani a Llull i autor del famós poema Divina Comedia

No en sabria com o per on començar a explicar tot allò dit al principi de la conferència degut que hi vaig arribar una mica tard. Per sort, Mira és un home amb el qual pots enganxar-te'n de seguida, siga quin siga el tema a tractar, fins i tot podria dir que es pot passar hores i hores escoltant-lo mentre penses amb certa admiració que ets davant, ni més ni menys, que d'un erudit.


Bé, en el que a la xerrada es refereix, comentar que Mira es va centrar bàsicament en "les coincidències i paral·lelismes entre Dante i Llull", que, com també va afirmar, "poden resultar sorprenents, però són perfectament reals". Per tractar aquestes coincidències i no només la dels autors, ens va fer una introducció del context social i cultural de l'època, on anava intercalant amb fragments de la Divina Comedia per tal de fer-nos veure el paral·lelisme. A més a més, ens explicava significats i anècdotes que, tot i llegint l'obra, no ens podem adonar.

Seguidament, J. F. Mira començava a parlar de Llull que, pel seu entusiasme, es podia distingir la gran admiració, reconeixement i estima que l'escriptor valencià sent pel Doctor Iluminatus, Ramon Llull, qui va escriure un total de 250 llibres o llibrets en els quals va començar amb l'àrab passant pel català, llatí i occità. A diferència d'ell, Dante escrivia en toscà.

Finalment, cap destacar els llibres mencionats per Mira en els quals explicava, comparava i exemplificava per arribar a entendre'ls, entendre tant les obres com els autors. Aquests són el Romanç d'Evast e Blanquerna, el Llibre de les meravelles, l'Arbre de la ciència de Ramon Llull i Divina Comedia, -mencionada diverses vegades darrerament- de Dante Alighieri. En parlar de l'Arbre de la ciència, Joan Mira va enfocar el pensament de Llull on el coneixement havia de ser necessàriament ordenat. En canvi, el coneixement era el més important per Dante.

dilluns, 13 de febrer de 2017

Aforismes Ser Joan Fuster

Perquè l'ull puga veure's ell mateix, li cal la mediació de l'espill. La consciència també en necessita un, d'espill. No ens veiem -o coneixem- sinó mirant-nos en altri.  Joan Fuster
Resultado de imagen de conciencia
Els nostres actes no es poden veure ells mateixos reflectits en un espill per mediació del ulls, com per exemple la cara o el cos, sinó que tenim que carregar amb ells sense veure. No podem veure si el que fem esta bé o mal ja que no es reflecteix en ningun lloc ni podem jutjar-los. Per això el nostre espill es les persones que ens envolten i ens diuen si     nostres actes han estat bé o han estat desafortunats. No falta que diguen res ni que obrin la boca, a soles amb el seus gestos i complicitat podem veure si els nostres actes han estat ben fets perquè no has perjudicat a ningú. En aquestos casos la nostra consciència queda exenta de qualsevol carga moral o danyosa, ja que si la gent que ens rodeja esta a bones i a plaer amb tu, es perquè fas les coses bé. Per el que la teua consciència queda llibertada de tota carrega, ja que es veu reflectida en altri.



És sorprenent, quantes ximpleries podem dir pel nostre compte -i el que em sembla pitjor: amb la consciència tranquil·la-, emparant-nos en la cita d'un autor il·lustre.  Joan Fuster

 Molta gent parla sense saber ni la meitat de coses que diu, i és ampara en cites d'autors il·lustres que según ells han dit el mateix que esta dient en eixe precis moment, sin saber verdaderament si el que diuen es veritat o per el contrari mentira. Esto es debut, a que necessiten recurrir a dir que persones il·lustrades i coneixides mundialment pensen o han dit el mateix que tu, per así convencer que tens raó en el que estas dient i que esta dit, i no estas parlant de cap bogeria. Doncs bé senyors.... Será millor que deixeu de pensar aquesto, ja que molts de nosaltres diem chorrades i coses sense ningún sentit a vegades i ens escudem en que una persona la cual es coneguda a nivells molt alts, va dir aquesta bogeria que estem dient. Hi ha que pensar abans de parlar de qualsevol cosa, i axí aportar coses interesants sense tindrens que escudarnos en algún il·lustrat.

Aforismes

6. Si l'home adult enyora la seva infància, és perquè no se'n recorda, o perquè se'n recorda malament. J.F.

Tots els acordem de quan érem xicotets , o almenys ens acordem de xicotets fragments de la nostra vida quan teníem entre 2-10 anys , aquells records de la nostra vida que passaven lentament i ens encantava seguir vivint-ho. Però , la qüestió ve quan et preguntes que va passar en certs trams de la teua vida (de xicotet) i no aconsegueixes entendre , no aconsegueixes entendre i els trobes a faltar per la simple raó que no t'acordes , quan no t'acordes d'alguna cosa o tens un lleuger record d'alguna cosa sempre acabes trobant-ho a faltar. És per açò pel que ens agradaria tornar a aquella infància i viure-la de nou , però lamentablement no és impossible. Per açò quan l'home enyora la seua infància és perquè en realitat no s'acorda de res o no s'acorda d'amb prou faenes coses.





21. El pitjor del plagi no és que siga un robatori, sinó que és una redundància. J.F.

 La veritat és que s'han donat casos en el llarg del temps del plagi , robatori o com vulguen cridar-ho , solament per utilitzar alguna cosa de la mateixa manera , o posar-li el mateix nom a alguna cosa. I és que açò no és d'ara , aquesta qüestió ve donada de fa molts anys , com per exemple quan s'han donat casos en l'àmbit musical de plagiar una mateixa lletra o un mateix tema sabedors que ja existia. I el pitjor no és plagiar o robar aqueixa idea , si no saber que existeix aqueixa idea i canviar-la amb els teus propis mètodes perquè tothom es crea que és invenció teua realment i no de qualsevol un altre. Per açò aveses pensem que els humans no tenen suficient amb robar o plagiar , si no que són tan potents que poden desenvolupar l'habilitat de donar-li la volta a la situació completament per a obtenir interessos propis i que en un futur solament portarà problemes

AFORISMES

11- Està escrit: "No judiques, si no vols ser judicat". Bé. Tanmateix, no es tracta d'una qüestió de voluntat: segons sembla, serem - i ja hom som- irremeiablement judicats. ¿Per què, doncs, privar-nos ara del gust d'anar judicant els altres pel nostre compte? J.F.

Aquesta oració té tota la raó, encara que pensem que no som judicats, inclòs per les persones que més apreciem, sempre hi ha algú que està parlant mal de nosaltres. Per això si estàs sent criticat, perque no pots criticar tu també?. No esperes que te diguen que estàs sent criticat, has de saber de sobra que ho eres. No et fies de les aparences de les persones, amb tu són d'una manera i quan tu no estés són d'altra.





33- Qualsevol idea, o ideologia, és bona per a justificar un crim, i la història n'està plena de casos. El mal, naturalment, no són els crims, sinó les justificacions. J.F.



Està bé tindre una ideologia, cadascun és lliure respecte al seu pensament. però el problema comença quan per culpa d'aquesta s'intenten justificar crims o assassinats. Respecta als altres i seràs respectat. Quan una ideologia es portada a l'extrem ocorren coses como els camps de concentració dels nazis o els milers d'espanyols morts per culpa de la ideologia franquista..

diumenge, 12 de febrer de 2017

"Les lliçons més útils són aquelles que decidim no aprofitar, i precisament perquè no les aprofitem." J.F.


Imagen relacionadaLa vida ens ofereix moltes coses bones, però algunes vegades nosaltres les fem més complexes del que són. En algun moment de la nostra vida tots passem per situacions en què no sabem com reaccionar o que decisions prendre, ja siga en l'adolescència, en l'edat adulta...(Encara que conforme més major més experiència) és en aquests moments quan sempre hi ha algú que ens diu que hem de fer, que camí hem de triar per a no "equivocarnos" (normalment, un familiar) i també és cert que moltes vegades no fem cas, perquè realment i sobretot en l'adolescència, estem en edat d'equivocar-nos però després quan veiem les conseqüències dels nostres actes és quan ens arrepentim de no haver fet cas a les advertències. A tothom li agrada fer locures i després aprendre d'aquestes, però moltes vegades tenim que pensar abans d'actuar, ja que quan un pare et dona un consell és perquè ell ja ha viscut molt. Per tant, les lliçons més útils i que més valorem a la llarga són aquelles que no aprofitem? Jo crec que sí, però també pense que és llei de vida, a tothom li ha passat escoltar molts consells i advertències i després de no haver fet cas, pensar "I si haguera escoltat més?

"Totes les idees acaben patint de reuma" J.F.


Resultado de imagen de mundo manosCada persona que forma part de la societat té els seus propis pensaments i idees però aquestos amb el pas del temps se'n van "deteriorant". Un clar exemple és el de l'ensenyança, 30 o 40 anys abans el respecte era la base, quan el professor entrava a  classe els alumnes automàticament s'alçaven i hi havia un silenci absolut, però aquestos gestos, sens dubte dignes d'admirar comparats al que hi ha hui en dia, s'unien a altres no tan exemplars. Els professors eren l'autoritat i com a tal era com si tingueren el "dret" de poder colpejar els alumnes amb regle, carregar-los en dues mans cinc llibres amb els braços oberts, realitzar el famós pessic cridat "pellizo de monja"... sàpia Déu el perquè té este nom, i una altra sèrie d'actes injustificats. Hui en dia, eixe tipus de "autoritat" ja no existix, no obstant això també és cert que el respecte poc a poc está desapareixent. Amb l'exemple es demostra que cal renovar-se i renovar els pensaments i idees ja que el món avança i no podem quedar-nos arrere.