dimecres, 26 d’abril de 2017

Primer contacte amb el món reial

La infantesa no és una etapa de la meua vida que recorde molt, està tot un poc borrós. El meu primer contacte amb l'ensenyament va ser un poc diferent dels altres, vaig a començar a anar a l'escola un any més tard, amb 4 anys, perquè a ma mare li pareixia massa prompte començar amb 3 anys. Aleshores va decidir ensenyar-me a casa; amb ella vaig aprendre l'abecedari, les figures geomètriques, o contar fins a 100 i coses així.El primer dia de classe és un record agradable, estava ansiosa per anar. Però després no hi va ser tan bo, me'n recorde que m'avorria molt i em despistava en no res, sobretot amb les mosques... Segons ma mare això és perquè hi tenia més nivell i les coses que donaven ja les sabia, potser és veritat, però com que per a cada mare el seu fill o filla sempre és el millor, cau la possibilitat que haja exagerat una mica.

Després, amb 5 anys em vaig traslladar de Madrid a València, i altra vegada a començar de nou. Com que era xicoteta no em vaig costar fer amics, però com que era nova, alguns companys no em van acceptar de pressa i el vaig passar mal fins a la meitat de Primària més o menys, però aixó no hi és el tema a tractar.

Això si, no podia parlar sobre la meua infantesa sense parar-me en la cosa que més m'ha marcat: EL MENJADOR. Horrible, horrible, horrible. El puré, la fabada, els macarrons amb eixa tomata estranya... No ho podia suportar, sempre em quedava fins que començaven les classes i no podia gaudir res del temps lliure. Vaig estar tot Infantil i tota Primària així, per fí a l'ESO vaig a adquirir la "picaresca espanyola" i encontrar mètodes no molt legals per a poder eixir.

penúltima entrada al blog

El tema de la penúltima entrada al blog és comentar aquesta definició que fa Joan Fuster de la paraula zero, en el Diccionari per a ociosos:


 ZERO 

¿Qui, sinó un home de fantasia fora mida, seria capaç d'imaginar la idea de zero? Dic imaginar una idea. Evidentment, cal molta febre intel·lectual per arribar-hi. Això, només ho fan els matemàtics. ¿El zero? -la nul·litat-, el no-res? Ens burlem dels filòsofs, però mira que els matemàtics!

dimarts, 18 d’abril de 2017

El desenvolupament de l'infància

El xiquet que eres estaria orgullós de qui ets hui?

Vaig llegir no fa molt aquesta pregunta en una xarxa social i en va parèixer una reflexió molt bona cap a nosaltres mateixos.I jo crec que per hora aquell xiquet que jugava amb el seus amics a la escola i que no tenia gens de mal dins d'ell, hui per hui estaria orgullós de veure on he arribat amb els meus propis passos.

Resultado de imagen de foto estudiar colegioJo vaig tindre una molt bona infància al col·legi Ramiro Jover, on vaig conèixer persones que a dia de hui segueix mantenint un contacte molt fort amb ells, i que formen una part mol important de la meua vida. També he de dir que aquestos son casos aïllats ja que con la majoria de la classe he perdut quasi tot el contacte o tot. Però, eixa gent que continue veient a diari, sempre formaran una part de la meua vida.

Apartant el tema de companys i amics cap a una banda, del col·legi us podria dir que prendria molt bones notes a les assignatures de tots el temes, i que tots els professors que passaren per aquell etapa de la meua vida, els tinc molta estima a tots, en especial a la meua professora de preescolar. Si que es veritat que jo pense que en la etapa del col·legi abans se li enviaven massa quantitat de deures al alumnes i aquest a aquestes edats no es la millor opció ja que un xiquet d'aquestes edats necessita eixir a jugar amb els seus amics quan acaba les classes i no anar-se tots els dies a fer deures.

Aquesta edat es també quan comences a plantejar-te el que vols ser hi de major, encara que en molts casos ( com el meu), les teues idees van canviant al pas del temps i també els teus objectius segons veus com va la societat, i com es desenvolupen els teus gustos e idees als anys.


dilluns, 17 d’abril de 2017

"Florido pensil"

Potser alguna vegada hagueu escoltat l'expressió castellana "florido pensil", "florit jardí" en valencià. Doncs bé, Florido pensil és un llibre escrit l'any 1994 del qual és autor Andrés Sopeña Monsalve, professor de Dret a la Universitat de Granada i prologat per Gregorio Cámara Villar, catedràtic de Dret Constitucional de la mateixa universitat. Per una banda, tenim el títol, inspirat en un vers de la lletra de l'himne d'Espanya que apareix en la Enciclopedia Álvarez. Per una altra, el contingut, una recreació del sistema educatiu de la postguerra, identificat amb la ideologia nacional-catòlica del primer franquisme i una metodologia tradicional.

No seré jo qui escriga un nou llibre, però sí qui conte breument el pas per l'escola, com i on van ser els primers anys i de quina manera s'hi va anar desenvolupant.


Tot va començar després d'haver eixit de la guarderia sent el xiquet més xicotet en entrar, vaig iniciar Preescolar a l'Escola Infantil San Rafael de Tavernes Blanques, una petita població al nord de la ciutat de València. Allà només vaig passar 2-3 anys fins que vaig tornar a la ciutat, al barri on vaig néixer i per tant debutar en una nova etapa d'estudis, la primera per a tothom, l'Educació Primària.

Recorde els primers dies de classe sense conèixer ningú, sense ma mare, trist i apartat dels altres xiquets esperant que arribés l'hora d'anar-me'n. Cada dia mirava el cel, millor dit a tota hora. Volia sentir que estava amb mi i jo amb ella, solia dir-me que era el Sol, per tant, estaria sempre al meu costat ajundant-me. Només calia mirar amunt per arrencar-me un somriure. Per sort vaig fer amics prompte, i és ací quan vaig començar a estimar el futbol. Tots jugaven i no anava a ser menys.

Van anar passant els anys fins arribar a 5é de Primària, any en que vaig haver de canviar-me a un col·legi concertat de Partena (Dominicas-Nuestra Señora del Rosario). -Sí, malauradament de monjes- Allà anaven els meus cosins, on segons ma tia, el nivell educatiu era bo i alt. No puc negar-ho i, gràcies a això, vaig poder tocar-me les castanyes els primers anys de l'E.S.O.

Tan sols hi vaig estar fins a finalitzar Primària, de manera que vaig dir-li a ma mare que volia començar l'E.S.O. en un altre lloc on pogués trobar-me més a gust i acoplat al meu entorn. No acabava d'encaixar en aquell col·legi de gent un tant més adinerada i superficial, així doncs, vaig matricular-me a l'institut en el qual encara seguisc. Ací és on he passat la meua vida recent, les meues dos etapes d'adolescència i estudis (E.S.O i Batxillerat). 8 anys donen per a molt...

diumenge, 16 d’abril de 2017

'Quan siga major'

Me'n recorde d'un dia que estava a casa del meu iaio, asseguda als seus genolls, i em va preguntar que volia ser de major, jo li vaig contestar que volia ser cantant i ell començà a riure sense parar, i em va dir 'Has de ser realista, en què vols treballar?' jo a més de parar-me a pensar que volia dir 'realista' em vaig imaginar tots els treballs de la barbie i li vaig dir 'No ho sé... Però quan siga major, tindre el millor treball del món i ajudaré a moltíssima gent'.

Avui dia no tinc clar que vaig a estudiar i en què es basara el meu dia a dia quan tinga 30-40 anys. Sempre he sigut una persona reivindicativa, que ha de tindre l'última paraula a la boca, la 'justiciera del poble' com en deien els mestres.. i per això sempre vaig pensar que la carrera de dret estava feta per a mi, però amb els anys em vaig donar conte de què a mi això no era el que m'apassionava...

Aquest últim any vaig pensar que el millor seria magisteri, ja que sempre m'han agradat els xiquets, jugar amb ells, i altres, però vaig estar, aquest curs, donant classes particulars a un xiquet i mare meua... no tinc gens de paciència o siga que ho vaig descartar ràpidament.



Crec que tinc les idees clares ja, i és que el meu món és el de l'economia, les matemàtiques....Per això tinc clar que vaig a fer ADE (Administració i Direcció d'Empreses)... o no? Sort que somiar és gratis.


dissabte, 15 d’abril de 2017

La meva infància

Des dels 3 anys fins als 12, vaig anar al millor col·legi del tots: el Salgui.
Allí vaig passar els millors anys de la meva vida, ja que vaig conèixer grans amics i els professor eren genials, als quals li vaig agafar molta estima.
El que més recorde dels anys passats al col·legi, van ser les classes de dibuix artistic. La professora s'anomenava com jo, Carme, i a les classes ens deixava portar altaveus per tal d'escoltar música i també menjar pipes, pero sense embrutar la classe.
Encara que sempre es tirava la bronca perquè algún company( quasi sempre un xic..) tirava les coses per terra o cantava alguna canço cridant massa fort.

Van ser uns anys molts feliços per a mi!!

Em pregunte quan vaig deixar la meva infància i vaig entrar en la adolescència ..

En aquesta entrada toca parlar de la nostra infància i la veritat no la recorde bé, sé que era un dimoni i em portava molt malament. Afortunadament ja no sóc així. Pobre dels meus professors que havien de aguantar-me, quants problemes els he causat. Realment no recordo molt la meva infància. El que recorde més són els mals moments. Hi havia una professora que em castigava lligant-me a la cadira amb un cinturó, em posava esparadrap a la boca per fer-me callar, a més em va posar diccionaris en les mans. Quina professora mare meua!
Però no tots són records roïns, en tercer de primària a classe vam representar una obra teatral que tractava del naixement del nen Jesús. Jo era el rei mag, Baltasar, i com no era negre em van haver de pintar amb una pintura era difícil netejar.. Al principi no em va fer gens de gràcia això de ser negre però al final no em va importar en absolut.

Jo sóc el del centre. Aquest dia va ser molt divertit per a mi perquè era la primera vegada que feia un paper important en una obra i em sentia especial.

Per a la majoria de la seva infància molt bastant feliç i volen tornar a ser nens, per a mi, la meva infància podria haver estat millor. Sempre era el mateix, despertar, classe, menjar, tornar classe, anar al parc, intentar fer els deures i anar a dormir. Com odiava això, sobretot el debers, que no s'acabaven mai.

Sí pogués viure sempre la mateixa època, seria en la que estic ara, amb 17. No vull créixer ni tornar a ser nen, com estic ara estic perfecte. M'estic posant nostàlgic, per tant va sent hora d'acabar l'entrada. Fins a la pròxima!